dijous, 22 d’agost de 2013

Tema 2.0 - LA REPRESENTACIÓ EN PERSPECTIVA DE LA VISIÓ HUMANA

LA VISIÓ HUMANA

Sobre el dibuix hi han mites que caldria desmontar per avançar en la nostra pròpia forma d'expressió. En aquest capítol veurem com la frase "copiar la realitat" o "dibuixar el que es veu" es impossible.
El nostre sistema percepetiu visual és binocular i esfèric. És a dir, nosaltres construïm mentalment l'espai que ens envolta llençant múltiples rajos visuals els objectes desde dos punts de vista.
Es pot fer experiments senzills per demostrar aquests dos fets. Obviament la "binocularitat" és una consequència de tenir dos ulls i això ens ajuda a compendre l'espai en la seva tridimensionalitat. La retina de cada ull és un punt de vista (PV en llenguatge del dibuix). És per aquest motiu que, si aixequem el dit i fixem la mirada en ell, els dos rajos visual convergeixen només en ell, la qual cosa fa que els objectes que tinc al darrera, com les lletres d'aquest blog les veiem dobles. Més enllà del nostre dit es crea confusió visual i el cervell tendeix a discriminar allò confús per concentrar-se en el dit, que està ben definit pel seu contorn, llum, ombre, color, etc. Però aquest aspecte de la visió humana no ens cal preocupar gaire, doncs el sistema de representació clàssica occidental en perspectiva de la visió, utilitza només un punt de vista.
El problema arriba quan volem representar sobre un pla bidimensional ,és a dir dibuixar sobre un paper, llenç paret, etc, alguna cosa que, com hem dit més amunt, sensorialment la percebem de forma esfèrica.
Es pot fer un experiment. Necessitem una hemiesfera trasparent d'uns quaranta centímtres de diàmetre aproximadament i un rotulador gruixut amb base d'alcohol.
1-Fiquem el cap dintre de l'hemiesfera mentre que algú ens la subjecta.
2-Tanquem un ull i només amb el moviment de l'altre (ni del cap, ni del cos) fem una passejada per l'espai que ens envolta, és a dir llencem rajos visuals per entendre'l.
3-Amb la nostra mà hàbil agafem el rotulador i dibuixem per fora del plàstic amb línees els contorns que veiem. Obviament no podrem dibuixar allò que tenim darrera nostre, ja que només podem moure els ulls.
4- Un cop enllestit el dibuix, sense moure'ns de l'hemiesfera, tornem a observar l'espai que ens envolta i veurem com coincideix amb el dibuix.
5- Per terminar treiem el cap i observem des de fora que el dibuix no se sembla gens al d'abans. El dibuix es pot netejar amb un drap i alcohol per fer-lo un altre cop.
El que hem fet es una representació gràfica esfèrica aproximada de l'espai que percebem. El coneixement del dibuix que volem assolir comença a partir d'aquest moment ja que normalment es dibuixa sobre un paper i no sobre esferes.

De fet, el problema que ens trobem aquí no és altre que el que es van trobar els geòmetres i cartògrafs per representar els mapes de la Terra sobre un pla.

1- Ens seiem i, només amb el moviment dels ulls, observem l'espai que ens envolta i l'intentem memoritzar. Observem detingudament les formes circulars dels gots, i llums. Les formes rectangulars de l'ordinador, la cadira, la finestra etc. Però sobre tot, i aixó es molt importat, aquells objectes que estan a la perifèria de la nostra visió, els que veiem quan girem la vista.
2-Agafem una càmera fotogràfica, obrim el camp de visió al màxim i fem una foto, en la mateixa direcció i des del mateix lloc que observàvem abans (atenció! amb això no vull dir que la nostra visió sigui paralel·la a un objectiu angular. Només faig exagerar per observar millor)
3-Si observem la foto sobre la pantalla ens trobem que com més al centre d'aquesta el objectes es deformen menys, i a l'inrevés, com més perifèric són els objectes fotografiats més deformats. Això es diu aberració i en certa medida el dibuix també en "pateix" perque els principis geomètrics són exactament els mateixos (si treiem la deformació provocada per la curva de les lens dels objectius). Si fem memòria del que hem vist o tornem al punt 1 i ens seiem un altre cop el mateix lloc etc, obvservarem que l'aberració en la retina no existeix. Fixeu-vos que el dibuix sobre l'hemisfera no hi ha d'aberracions.
Si encara no estem segurs que existeixi aquesta diferencia entre la nostra vista retiniana i representació fotogràfica us aconsello que visiteu el web de google museus. A banda de gaudir de les pintures, passejeu amb el ratolí per dintre i observeu com les aberracions apareixen només en les zones marginals de la pantalla. Les fotos dels diaris i revistes surten plens d'aquestes deformacions però estem tan acostumat a veure-les que el nostre cervell les corregeix sense adonar-nos'en.
Com he dit abans, el dibuix en perspectiva, en rigor, no queda exempt de les aberracions. Clar que, durant el procés del nostre dibuix podem obviar-les, falsejant-les o senzillamente no dibuixant-les.
Però llavors, com funciona el dibuix? Compedre'l és molt senzill i serà avançar un gran pas en l'aprenentatge. Podem fer un altre experiment per compedre qué és el dibuix perspectiu. Només ens cal una finestra amb un paissatge urbà al darrera i un rotulador gruixut amb base d'alcohol.
1-Ens situem davant de la finestra i amb un ull obert només i sense moure'ns dibuixem sobre el vidre tot el que veiem. Doncs això és el dibuix (en rigor els acadèmics diuen que això és el pla de projecció i en fotografía equivaldria al respatller o negatiu. Així que de la mateixa manera que és el positiu sobre el paper és la fotografia, el traspàs de les línees del vidre al paper seria el dibuix). És probable que el vostre dibuix també hàgeu fet abarracions depenent de les direccions de finestres, façanes, carrers, etc... Per tancar aquest capítol dir-vos que el vidre, de finestra o no, ha d'estar en possició vertical, ja que si perd la verticalitat feriem altre dibuix més complexe que l'explico més endevant.